Google i Apple són les putes de la UE

Una notificació qualsevol

Ahir estava fent el que faig habitualment: treballant en els meus projectes, revisant algunes coses a Google Play Console i assegurant-me que tot estigués en ordre. Res especialment interessant. Una altra tarda qualsevol treballant en programari, ocupant-me de les tasques habituals d'un desenvolupador de les quals ningú no parla fins que alguna cosa deixa de funcionar.

Llavors vaig veure una notificació.

Google em demanava que em classifiqués com a comerciant o no comerciant (Trader / Non-Trader). Bé, vaig pensar, té sentit. Entenc per què necessiten saber-ho. Si vens alguna cosa de manera comercial, hi hauria d'haver alguna manera d'identificar-te com a empresa o professional. Res especialment polèmic.

Però vaig decidir investigar una mica més què implicaria declarar-me comerciant. I és aquí on la cosa va començar a posar-se interessant.

Un dels requisits em va cridar especialment l'atenció: la meva adreça postal podia aparèixer públicament a Google Play.

Ho vaig tornar a llegir. La meva adreça. Pública. A disposició de qualsevol persona.

I és que no tinc cap oficina corporativa en algun lloc de Barcelona, cap edifici comercial registrat ni unes instal·lacions independents des d'on desenvolupar la meva activitat. Soc un desenvolupador independent. Treballo des de casa i casa meva també és el lloc on desenvolupo el meu programari. Aquestes dues coses no estan precisament separades.

Així que, naturalment, vaig començar a preguntar-me què passaria si decidís comercialitzar la meva feina. Hauria de fer públic el lloc on visc simplement per distribuir una aplicació a través de Google Play?

De moment, em vaig declarar no comerciant, una decisió que reflecteix les meves circumstàncies actuals. Això no vol dir que necessàriament mantingui aquesta condició. Si els meus projectes creixen i començo a operar comercialment, hauré de revisar la situació. Però tot plegat em va deixar una pregunta força incòmoda: per què convertir-se en un desenvolupador independent legítim i reeixit podria exigir publicar el teu domicili a tot internet?

Llavors vaig obrir Reddit

Volia saber si allò era simplement un problema d'implementació per part de Google o si altres desenvolupadors s'havien trobat amb la mateixa situació. Així que vaig començar a revisar Reddit, especialment les converses entre desenvolupadors independents que estaven gestionant els mateixos requisits de verificació comercial.

No vaig trigar gaire a trobar persones que plantejaven preocupacions similars.

Desenvolupadors de diferents països qüestionaven la possibilitat que els seus domicilis apareguessin públicament, parlaven de les implicacions per a la seva seguretat personal i es preguntaven per què operar un negoci legítim de programari havia d'implicar exposar les seves llars privades. Alguns estaven preocupats per l'assetjament, d'altres per les seves famílies i d'altres simplement no entenien per què no existia una alternativa més raonable.

El que inicialment semblava un inconvenient aïllat al meu tauler de desenvolupador resultava formar part d'una conversa molt més àmplia.

I probablement aquell va ser el moment en què vaig deixar de veure-ho com un altre requisit de Google Play. Hi havia persones experimentant frustracions similars arreu de la comunitat de desenvolupadors, intentant moure's dins d'un sistema que semblava distingir molt poc entre una persona independent que treballa des de casa i una empresa consolidada amb instal·lacions comercials pròpies.

Em va cridar especialment l'atenció que el problema no fos necessàriament un rebuig a la verificació. La majoria de les converses giraven al voltant d'una qüestió molt més senzilla: per què verificar un comerciant ha d'implicar fer pública la seva informació residencial?

Aquella pregunta em va acabar portant més enllà de Reddit i Google Play Console. Em va portar fins a la legislació que hi ha darrere d'aquest requisit.

Brussel·les entra en escena

La Llei de serveis digitals de la Unió Europea, coneguda com a Digital Services Act o DSA, estableix a l'article 30 obligacions de traçabilitat per als comerciants en determinades plataformes en línia que permeten als consumidors celebrar contractes a distància amb aquests comerciants.

El raonament és relativament senzill. Els consumidors han de poder identificar les empreses a les quals compren. Les plataformes han de recopilar informació rellevant i posar determinades dades a disposició dels usuaris, contribuint així a prevenir activitats fraudulentes i garantir la responsabilitat comercial.

I, sincerament, no estic en desacord amb aquest objectiu.

Si algú ven programari, productes o serveis, els consumidors haurien de tenir alguna manera de saber amb qui estan tractant. Ningú vol un mercat ple de negocis anònims que puguin desaparèixer d'un dia per l'altre després d'haver-se quedat amb els diners dels clients.

Tanmateix, legislació i implementació són dues coses diferents.

L'article 30 estableix requisits relatius a la identificació dels comerciants i a la disponibilitat de determinada informació. Això no significa que cada detall del procés de verificació de Google estigui dictat paraula per paraula des de Brussel·les. Google continua prenent decisions sobre com implementar aquestes obligacions a la seva plataforma, incloent-hi com es recopila, es verifica i es presenta la informació.

Aquesta distinció és important perquè significa que la responsabilitat no es pot traslladar simplement d'una part a l'altra.

Google gestiona el mercat i determina bona part de la seva implementació pràctica. La Unió Europea estableix el marc regulador dins del qual opera aquest mercat. Totes dues parts tenen un paper en el resultat i totes dues haurien d'estar disposades a examinar si el que estan fent és proporcional.

La mateixa qüestió general es pot aplicar a Apple i al seu ecosistema de desenvolupadors. Totes dues companyies controlen infraestructures de distribució fonamentals per arribar a enormes quantitats de consumidors. Per als desenvolupadors independents, aquestes plataformes sovint són essencials per accedir als seus mercats.

I aquí és on la relació es torna especialment interessant. Google i Apple es troben entre les empreses tecnològiques més poderoses del planeta, però operen dins d'un entorn regulador europeu que condiciona cada vegada més les condicions sota les quals funcionen els seus ecosistemes. S'adapten, negocien, compleixen i, en última instància, traslladen bona part de la complexitat resultant a les persones que utilitzen les seves plataformes.

Les empreses tenen recursos per absorbir aquest procés. El desenvolupador independent, no.

La privacitat té una excepció força incòmoda

El que resulta especialment interessant és que tot això estigui passant a Europa.

La Unió Europea fa anys que es presenta com una de les grans defensores de la privacitat digital del món. El RGPD s'ha convertit en una referència internacional i les institucions europees insisteixen constantment en la importància de protegir la informació personal davant d'exposicions innecessàries.

Tanmateix, les conseqüències pràctiques de determinats requisits de transparència comercial poden generar precisament el tipus d'exposició sobre el qual la legislació de privacitat ens hauria de fer reflexionar.

Un domicili no és una simple dada administrativa. Identifica una ubicació física. A diferència d'una adreça de correu electrònic o d'un telèfon comercial, pot indicar a algú exactament on viu una altra persona.

I una vegada que aquesta informació arriba a internet, la seva distribució deixa d'estar completament sota el control de qui la va proporcionar originalment. Els cercadors poden indexar-la, tercers poden copiar-la i els arxius digitals poden conservar-la molt després que la informació original hagi canviat.

La contradicció no és que la legislació europea sobre privacitat i els requisits de transparència comercial siguin incompatibles. Evidentment, poden coexistir. El problema és que s'haurien de dissenyar conjuntament, en lloc de tractar la privacitat com una consideració secundària cada vegada que apareix un altre objectiu regulador.

Hi ha una diferència entre exigir responsabilitat a un comerciant i fer que la seva vida privada sigui innecessàriament accessible.

Em costa entendre per què aquesta distinció hauria de ser polèmica.

No tothom té un departament jurídic

El problema de les adreces també posa de manifest una qüestió molt més àmplia sobre com afecta la regulació digital els negocis independents.

Una multinacional i un desenvolupador individual poden operar tècnicament sota el mateix marc regulador, però la seva capacitat per complir-lo és radicalment diferent.

Una empresa com Google pot tenir departaments jurídics sencers dedicats al compliment normatiu. Pot contractar consultors externs, establir oficines en diferents jurisdiccions i distribuir les despeses administratives entre un negoci que genera milers de milions en ingressos.

Ara pensem en algú que desenvolupa una aplicació pel seu compte.

Aquesta persona pot ser responsable del codi, la interfície, els servidors, l'atenció al client, el màrqueting, les actualitzacions i tota la resta que implica mantenir un producte. No té cap departament jurídic esperant en una altra oficina. Si apareix un requisit regulador, l'ha d'entendre pel seu compte, determinar què s'aplica a les seves circumstàncies i esbrinar com complir-lo.

Això genera un desequilibri estructural.

Cada requisit administratiu addicional resta temps al desenvolupament. Cada despesa addicional fa que comercialitzar un producte sigui una mica més difícil. Fins i tot quan una obligació individual sembla relativament petita, la càrrega acumulada pot arribar a ser considerable.

I el problema no es limita als domicilis. Té a veure amb una suposició molt més àmplia: que es poden imposar els mateixos requisits pràctics a negocis que operen en condicions completament diferents sense considerar-ne les conseqüències.

No estic suggerint que els desenvolupadors independents hagin d'estar exempts de regulació. Una petita empresa també pot enganyar consumidors, utilitzar indegudament informació personal o cometre fraus. Però la proporcionalitat hauria de significar alguna cosa.

Aplicar els mateixos principis a tothom no equival necessàriament a tractar tothom de manera justa.

Imagina que realment ho aconsegueixes

Hi ha una altra dimensió del problema que em preocupa especialment: les conseqüències de publicar informació abans d'assolir l'èxit.

Imaginem algú que comença a desenvolupar una aplicació amb setze o disset anys. Hi treballa després de classe, dedica els caps de setmana a corregir errors i, a poc a poc, converteix un petit projecte en alguna cosa comercialment reeixida. Finalment, l'aplicació triomfa. Aconsegueix milers, potser milions d'usuaris. El desenvolupador comença a generar ingressos importants i es converteix en un nom reconeixible dins del seu sector.

Aquest és l'objectiu, oi?

Ara imaginem que, pel camí, ha hagut de publicar el seu domicili per complir un requisit de verificació comercial.

En aquell moment, l'aplicació era pràcticament desconeguda. A ningú li importava especialment qui l'havia desenvolupada i la possibilitat de convertir-se en un empresari d'èxit semblava llunyana. Publicar una adreça podia semblar una simple molèstia administrativa.

Anys després, les circumstàncies són completament diferents.

El perfil públic del desenvolupador ha crescut, la seva situació econòmica ha canviat i la seva feina rep molta més atenció. Algú podria relacionar la seva identitat pública amb la seva ubicació residencial i utilitzar aquesta informació per a finalitats que no tenen absolutament res a veure amb la protecció del consumidor.

Visites no desitjades, assetjament, estafes o fins i tot robatoris es converteixen en possibilitats que el desenvolupador potser mai no havia considerat quan va publicar inicialment la informació.

El seu èxit hauria augmentat la seva visibilitat, mentre que les dades divulgades anys enrere podrien facilitar l'accés a la seva vida privada.

Per descomptat, es tracta d'un escenari hipotètic, no d'una afirmació que tots els desenvolupadors reeixits hagin d'experimentar aquests problemes. Però il·lustra per què la informació personal s'hauria de tractar amb cura abans de fer-la públicament accessible.

Internet té una característica especialment incòmoda: la informació pot sobreviure a les circumstàncies que en van justificar la publicació.

Un desenvolupador pot canviar l'estructura del seu negoci, mudar-se o establir una seu comercial registrada. Això no garanteix que la informació distribuïda anteriorment desaparegui.

La qüestió no és que els negocis reeixits hagin de poder amagar la seva identitat. És que el sistema hauria de contemplar la possibilitat que les circumstàncies professionals i les necessitats de seguretat personal d'algú canviïn considerablement amb el temps.

Europa vol sobirania tecnològica. També vol desenvolupadors?

El que fa que tot això sigui encara més frustrant és el discurs constant de la Unió Europea sobre la sobirania tecnològica.

Brussel·les vol que les empreses europees competeixin amb els gegants tecnològics nord-americans i xinesos. Vol més inversió, més innovació, més startups i una economia digital europea més forta.

Perfecte. Jo també vull això.

Però d'on surten exactament aquestes empreses?

No apareixen màgicament amb centenars d'empleats, milions en finançament i un departament jurídic. Comencen amb persones. Persones que experimenten amb idees, escriuen aplicacions, construeixen productes i intenten convertir alguna cosa que han creat en un negoci real.

Així és com creixen els ecosistemes tecnològics.

Si el camí des de desenvolupador independent fins a empresari legítim es torna innecessàriament complicat, algunes persones simplement decidiran que no val la pena. D'altres podrien escollir mercats, canals de distribució o jurisdiccions on establir un negoci sigui més senzill.

I els desenvolupadors de programari tenen una cosa especialment important en aquest sentit: mobilitat.

Pots desenvolupar una aplicació des de Barcelona, vendre-la als Estats Units i allotjar tota la seva infraestructura en un altre lloc. Als teus clients no necessàriament els importa on vius, i el teu negoci tampoc no necessita necessàriament una oficina física tradicional.

Europa no hauria d'assumir que els desenvolupadors independents romandran automàticament dins del seu ecosistema, independentment de les condicions que estableixi.

La sobirania tecnològica no pot consistir simplement a exigir que les empreses europees siguin més competitives mentre es dificulta el camí a les persones que podrien construir-les.

Cap regulació per si sola determinarà el futur tecnològic d'Europa. Però la complexitat administrativa, la incertesa jurídica i els requisits de compliment desproporcionats poden acumular-se fins a crear un entorn en què començar alguna cosa sigui molt més difícil del que hauria de ser.

Si Europa realment vol competir a escala global, ha de considerar les condicions en què sorgirà la seva pròxima generació d'empreses tecnològiques.

Hi ha una alternativa millor

No crec que sigui un problema especialment complicat d'abordar.

Les plataformes haurien de poder verificar la identitat dels desenvolupadors comercials sense exposar innecessàriament els seus domicilis. Els reguladors europeus haurien de reconèixer que una adreça comercial registrada i l'habitatge d'una persona no són conceptes intercanviables.

Un contacte comercial verificat, una adreça alternativa adequada o un altre mètode segur de comunicació podrien proporcionar als consumidors maneres útils de contactar amb els comerciants sense exigir que totes les persones que treballen des de casa facin pública la seva residència.

Això permetria mantenir els objectius de transparència comercial reduint alhora l'exposició innecessària.

I, cosa important, això no exigeix abandonar els objectius de la Llei de serveis digitals. Exigeix examinar si la seva implementació pràctica té sentit per a les persones afectades.

Google té recursos suficients per desenvolupar un procés de verificació més raonable. Apple disposa de la infraestructura necessària per plantejar-se com gestiona obligacions similars dins del seu propi ecosistema. Els reguladors europeus tenen capacitat institucional per examinar si els seus requisits generen conseqüències desproporcionades.

Les possibilitats tècniques no són especialment difícils d'imaginar. El que importa és si les institucions i empreses implicades estan disposades a donar-los prioritat.

En fi, tornem a Google Play Console

Ahir vaig obrir un tauler de desenvolupador esperant ocupar-me de les coses habituals. Actualitzacions, gestió d'aplicacions, informació tècnica i totes aquelles tasques relativament avorrides que formen part del manteniment de programari.

En lloc d'això, vaig acabar pensant en regulació europea, privacitat residencial i què significa realment convertir-se en un emprenedor tecnològic independent a Europa.

Quin desviament més interessant per culpa d'una simple notificació.

Entenc per què Google necessita distingir entre comerciants i no comerciants. Entenc per què la Unió Europea vol protegir els consumidors. I, per descomptat, no crec que els desenvolupadors hagin de poder operar comercialment sense cap mena de responsabilitat.

Però hi ha alguna cosa fonamentalment equivocada quan una persona que intenta construir un negoci legítim ha de plantejar-se si fer-ho podria exposar el seu domicili al públic.

Google i Apple tenen prou poder per desenvolupar-se en pràcticament qualsevol entorn regulador. Tenen advocats, recursos i infraestructura per tractar amb Brussel·les. Els desenvolupadors independents no gaudeixen d'aquest luxe. Són ells qui acaben afrontant les conseqüències, sovint sense tenir cap influència significativa sobre les decisions que les han provocat.

Europa no para de parlar de la pròxima generació d'empreses tecnològiques. Parla d'innovació, emprenedoria i independència digital.

Potser hauria de dedicar una mica més de temps a pensar en les persones que suposadament han de construir tot això.

Perquè si convertir-se en un desenvolupador d'èxit significa haver de triar entre comercialitzar la teva feina i protegir casa teva, alguna cosa ha anat molt malament.