Comencem a sentir-nos com una startup

Hi ha alguna cosa estranya en dirigir una startup quan gairebé no tens ingressos dels quals parlar. Continues pagant coses, assumint responsabilitats, trobant nous problemes per resoldre i, d'alguna manera, a final de mes, sembla que el teu compte bancari no estigui gaire impressionat pels teus esforços.

I, tanmateix, alguna cosa ha canviat a kleosvic.

Durant força temps, kleosvic era bàsicament jo fent-ho tot. Desenvolupament, gestió, execució, planificació i, de tant en tant, preguntant-me per què havia decidit que muntar una empresa era una bona idea. Hi havia amics que donaven un cop de mà pel camí, aportant idees, treballant en diferents coses i fent que el projecte millorés, però no formaven part oficialment de kleosvic.

Ara som tres.

No va passar res especialment dramàtic. No hi va haver cap campanya de contractació, cap procés d'incorporació elaborat ni cap anunci especialment impressionant. Ja eren amics propers que feia temps que ajudaven amb kleosvic. Simplement vam decidir formalitzar una mica més les coses.

Hem establert rols. Jo continuo encarregant-me de la major part de la gestió, el desenvolupament i l'execució, assumint pràcticament els papers de CEO i CTO, de vegades alhora. Un dels altres s'encarrega de la identitat visual i dels continguts audiovisuals, mentre que l'altre se centra en la recerca i el màrqueting.

Ara fins i tot ens comuniquem per correu electrònic.

Ja ho sé. Molt corporatiu.

Tant parlar de startups, però estic escrivint això des de localhost perquè el servidor pel qual estem pagant no és compatible amb Payload com caldria.

Hi ha coses que no canvien mai.

El més curiós és que no ens hem convertit de sobte en una empresa amb reunions interminables i horaris rígids. Compartim actualitzacions, expliquem en què estem treballant i, en general, continuem tenint llibertat per organitzar-nos com vulguem. No hi ha una estructura de gestió elaborada, ni un calendari ple de reunions obligatòries, ni ningú fent veure que cada petita decisió ha de passar per un comitè.

Simplement funciona.

I potser és això el que fa que tot plegat se senti diferent. Coses que abans passaven de manera informal entre amics ara formen part d'una estructura real. Hi ha responsabilitats, expectatives i persones que estan realment implicades a tirar endavant tot això.

Per descomptat, res d'això ha solucionat la nostra situació financera.

Les despeses continuen allà. Les subscripcions, la infraestructura, els serveis i totes aquelles petites coses que fan que mantenir un projecte en marxa sigui sorprenentment car. El deute no ha desaparegut per art de màgia perquè hàgim afegit dues persones a l'equip. De fet, cada vegada resulta més divertit que tinguem l'estructura organitzativa d'una startup i els resultats financers d'una afició força ambiciosa.

Però tampoc no m'importa gaire.

Per primera vegada, kleosvic se sent menys com un conjunt de projectes que intento mantenir vius i més com una cosa que estem construint junts. Hi ha una certa satisfacció en saber que una altra persona està pensant en la part visual mentre algú altre investiga oportunitats de màrqueting, en lloc que tot depengui del que aconsegueixi encabir en el meu dia.

No fingiré que ho tenim tot resolt. No és així. Encara estem aprenent a organitzar-nos, repartir responsabilitats i aconseguir que tot això sigui sostenible. Hi ha moltes coses que podrien sortir malament i, probablement, sortiran.

Però, sincerament, em sento al cim del món.

Ara som tres persones. Tenim rols, responsabilitats, actualitzacions per correu electrònic i unes despeses que probablement serien força més tranquil·litzadores si anessin acompanyades d'ingressos reals.

Potser és així com se sent començar una empresa. No necessàriament tenir-ho tot sota control, sinó anar-te adonant a poc a poc que ja no estàs fent això tot sol.

I, de moment, això ja és més que suficient.

Tot i que, a partir d'ara, potser començareu a sentir alguna història des de l'altra banda de la taula sobre com de mal cap sóc, suposadament.