Tinc 16 anys i ja estic 1.320 € en números vermells

La versió curta: kleosvic està actualment 120 € en números vermells. Si compto l’ordinador que vaig comprar per construir-lo, la xifra s’acosta més als 1.320 €.

Els 120 € estan formats per quatre despeses reals: 25 € del compte de desenvolupador de Google Play, 15 € del domini, 40 € en micròfons que encara no he utilitzat i 40 € en despeses diverses i cafès. L’ordinador és més difícil de classificar perquè també el faig servir per estudiar, per a altres projectes i pràcticament per a tot el que faig amb un ordinador.

No pretenc fingir que totes aquestes despeses són el mateix. No ho són. Però la distinció és útil perquè el cost de construir alguna cosa rarament és tan senzill com la quantitat que surt del teu compte bancari.

Què costa realment diners

El programari té una reputació estranya de ser gairebé gratuït de construir. Quan ja saps escriure codi, escriure una altra línia pràcticament no costa res, i no hi ha cap fàbrica, magatzem ni inventari físic darrere de cada llançament. Això fa que el programari sembli especialment barat comparat amb gairebé qualsevol altra cosa que puguis intentar construir.

Però la línia de codi no és el producte. El producte necessita un lloc on existir, s’ha de distribuir i provar, i necessita maquinari i serveis al seu voltant. Cap d’aquestes coses és especialment cara per separat, que és precisament el motiu pel qual és tan fàcil ignorar-les quan mires quant costa construir alguna cosa.

On han anat els diners

Els primers 25 € van anar a Google pel compte de desenvolupador de Play. No és una compra especialment emocionant, però sense ell no puc distribuir una aplicació Android a través de Google Play, cosa que vol dir que realment no hi ha manera de posar alguna cosa que he construït davant d’usuaris i descobrir què passa quan surt del meu propi telèfon.

Després hi ha els 15 € del domini. kleosvic.com costa uns 15 € l’any, cosa que és pràcticament irrellevant econòmicament, però continua formant part de fer que el projecte existeixi fora del meu ordinador. Volia que kleosvic tingués el seu propi lloc a internet en lloc de ser una altra col·lecció de projectes amagada anònimament dins d’una carpeta.

Els següents 40 € van anar a uns micròfons, que probablement siguin la despesa d’aquesta llista més fàcil de qüestionar perquè encara no els he utilitzat. Els vaig comprar per als vídeos i altres continguts que vull fer al voltant de kleosvic, així que de moment simplement són equipament esperant una raó per sortir de la caixa.

Els últims 40 € són menys precisos. Són despeses diverses i cafès, el tipus de coses que és difícil classificar individualment però que continuen existint quan ho sumes tot. No hi ha cap factura dramàtica amagada darrere del projecte, només una col·lecció de compres força normals.

L’ordinador és la xifra incòmoda

La despesa individual més gran també és la més difícil de classificar. Vaig gastar uns 1.200 € en l’ordinador que faig servir per construir kleosvic, però posar tota aquesta quantitat com una despesa de kleosvic seria enganyós perquè l’ordinador no es fa servir exclusivament per al projecte.

Soc estudiant, així que el faig servir per estudiar, per a altres projectes i per a moltes coses que no tenen absolutament res a veure amb el desenvolupament de programari. Al mateix temps, el vaig comprar perquè volia una màquina capaç de fer això correctament. Android Studio, Flutter, les compilacions, els emuladors, la web i el disseny funcionen tots en el mateix ordinador.

Per això crec que val la pena mencionar-lo sense fingir que pertany completament a kleosvic. L’ordinador no és una despesa que el projecte pugui atribuir-se en un full de càlcul, però sí que forma part de la infraestructura que va fer possible el projecte.

La part que ningú posa al full de càlcul

Els diners són en realitat la part fàcil. La xifra més complicada són dos mesos, perquè durant aproximadament dos mesos he estat treballant en kleosvic pràcticament cada dia. Construir, arreglar, provar, escriure, dissenyar, publicar, trencar coses i tornar-les a arreglar ha portat molt més temps del que suggereixen les xifres econòmiques.

Podria posar un zero al costat d’aquestes hores en un full de despeses perquè ningú me les està pagant. Això no les fa gratuïtes. Han sortit del mateix temps limitat que estudiar, dormir, veure gent i tota la resta que podria haver fet durant aquelles hores.

No sé quin és el valor monetari d’aquests dos mesos, i no crec que inventar-me un salari faci que el càlcul sigui més honest. El que importa és que hi ha una part important del cost que no es pot representar correctament en euros.

Per què no intento amagar els números vermells

Hi ha una manera fàcil de parlar d’un projecte així. Parlar del que vindrà després, parlar d’usuaris, parlar de productes i parlar del potencial, mentre deixes discretament fora quants diners i temps han calgut per arribar fins aquí. No crec que això doni una imatge especialment útil de com és realment construir alguna cosa.

kleosvic continua sent un projecte que em costa més del que em retorna. Ara mateix no em preocupa especialment, perquè l’objectiu d’aquesta etapa no és fer que els números quedin bé. És descobrir si val la pena continuar construint les coses que estic fent.

No hi ha res d’impressionant en perdre diners. Tampoc hi ha res vergonyós quan la quantitat és petita i saps què estàs aprenent a canvi. La pregunta interessant no és si el número és positiu. És si tota la feina que hi ha al darrere va cap a algun lloc.

Què estic comprant realment amb aquests diners

Els diners compren la possibilitat de fer que el projecte sigui real. Paguen la distribució, el domini, l’equipament i les petites peces d’infraestructura que hi ha sota el programari. Cap d’aquestes coses és especialment emocionant, però eliminen la distància entre tenir una idea i posar alguna cosa davant d’una altra persona.

L’ordinador compra una cosa diferent. Em dona una màquina capaç de gestionar l’entorn de desenvolupament sense convertir-se en el factor limitant, i alhora continua sent útil per a tota la resta que faig. Això fa que sigui una compra personal tant com una compra per al projecte, i per això prefereixo descriure-la honestament abans que forçar-la dins dels 120 €.

Els dos mesos compren una altra cosa. Ara sé més sobre Android, disseny de producte, proves, publicació i sobre acabar programari de veritat que quan vaig començar. Que aquest coneixement acabi sent valuós dependrà del que en faci a partir d’ara.

L’error car no són els 15 € del domini

L’error car seria passar sis mesos construint una cosa equivocada. Això costa més que un domini, més que un compte de desenvolupador i més que la majoria de les petites compres que formen el cost directe d’un projecte.

La pèrdua real és el temps que no pots recuperar i l’oportunitat d’haver-lo dedicat a alguna cosa millor. Per això m’importa més provar idees que fer que kleosvic sembli ocupat. Un producte pot tenir bon codi, una bona web i una versió que funcioni perfectament i, tot i així, ser el producte equivocat.

Prefereixo descobrir-ho aviat.

Quin és el pla?

Estic a punt de fer setze anys, així que quan tornis a llegir un d’aquests articles hi ha bastantes possibilitats que estigui treballant a McDonald’s. Encara soc estudiant, kleosvic no em paga cap sou i és molt més fàcil justificar 120 € de despeses quan estàs construint alguna cosa al marge que quan intentes viure’n.

Per tant, el pla no és convertir de cop kleosvic en una empresa que em mantingui. Continuaré construint-lo al voltant dels estudis, mantindré els costos baixos i veuré què passa quan posi més coses davant de la gent.

Potser alguna funciona. Potser cap ho fa. En qualsevol cas, probablement continuaré escrivint codi en algun lloc. L’única pregunta és si portarè un uniforme de McDonald’s.

Cap a on va això

No espero que kleosvic es torni rendible de cop el mes que ve, i tampoc m’interessa fingir que gastar diners fa que un projecte tingui valor. No ho fa. L’únic que importa és què em permet construir, provar o aprendre aquesta despesa, i si això acaba convertint-se en alguna cosa que valgui la pena continuar.

De moment, he gastat una quantitat relativament petita de diners, he comprat un ordinador que faré servir per a molt més que aquest projecte i he dedicat aproximadament dos mesos de feina diària a fer que kleosvic sigui real. La xifra econòmica és fàcil d’entendre. El temps és més difícil, però probablement és més important.

Estic bé amb el punt on em trobo. No perquè perdre diners sigui bo, sinó perquè encara estic prou al principi perquè el resultat útil no sigui un full de càlcul rendible. És descobrir què val la pena construir i millorar mentre ho faig.