L’aplicació que vaig deixar de desenvolupar

Tinc por de les altures, i no és una por lleu.

Faig senderisme. Fa anys que en faig, i m’agrada més que gairebé qualsevol altra cosa que faig durant un cap de setmana lliure. I en algun moment aquestes dues coses van deixar de ser compatibles, perquè una muntanya és exactament el lloc on sentir-te còmode amb el teu propi cos importa més, i jo no m’hi sentia còmode.

Així que vaig construir alguna cosa per a mi.

Kleos Breathe era una aplicació de respiració guiada. La idea era deliberadament limitada. Quan ets en un lloc que sembla massa alt, no busques una biblioteca de meditació ni et posaràs a llegir. Necessites alguna cosa que et digui que respiris, que t’expliqui què està passant al teu cos i que no et demani res.

Era una aplicació petita. Feia una sola cosa. Funcionava.

I durant tot el període de proves tancades, pràcticament no hi va haver interacció. No va ser una xifra decebedora. Va ser gairebé res. Molt pocs comentaris, molt poc ús i molt poques senyals que hagués connectat amb algú.

Un dia vaig començar a mirar els resultats de les proves d’una altra manera.

El problema no era un error. Les persones que la provaven simplement no necessitaven una guia de respiració.

Això era més difícil de solucionar que un error, perquè no hi havia res en el codi que demanés ser arreglat.

Per què era massa genèrica

El problema no era que respirar no servís. Era que havia construït una solució per al meu propi problema i després l’havia presentat al món com un producte general.

Una aplicació de respiració no és una idea nova. N’hi ha milers. La meva versió podia estar ben feta i funcionar correctament i, tot i així, no tenir cap motiu perquè un desconegut l’escollís, perquè jo no li havia donat cap raó per triar aquesta.

El que realment havia construït era una solució per a una cosa específica i personal.

A mi em resultava útil. Això no significava automàticament que fos útil per a tothom.

El fracàs incòmode

Un error hauria estat un regal.

Un error té un stack trace, un model de dispositiu, un camí per reproduir-lo i un lloc evident del codi on alguna cosa ha anat malament. Es converteix directament en feina, i la feina dona la sensació de progrés.

Que ningú torni no se sent com res. No té stack trace, no es pot reproduir i sobreviu a qualsevol prova unitària que pugui escriure, perquè no hi ha res incorrecte en el codi.

Et diu que el problema no és tècnic, i els problemes tècnics són els problemes que sé tenir.

Aquesta va ser la part que més vaig trigar a acceptar. Vaig continuar buscant una raó que em permetés continuar desenvolupant-la, i la raó que volia trobar era un error.

No n’hi hauria mai cap.

El que realment vaig aprendre

No vaig reconstruir Breathe.

La decisió es va tornar molt més fàcil quan vaig deixar de buscar una explicació tècnica que no existia.

El més estrany és que els comentaris que sí que vam rebre sobre l’aplicació van ser positius. L’onboarding funcionava bé, l’experiència era clara i no hi havia cap problema evident d’UX que expliqués la falta d’ús.

L’aplicació podia ser bona i, tot i així, no ser necessària.

Aquesta distinció va canviar la meva manera de pensar sobre el desenvolupament d’aplicacions.

És molt fàcil preguntar-se si una idea es pot construir. És molt més difícil preguntar-se si algú té una raó per utilitzar-la.

Breathe va respondre aquesta pregunta per mi.

La vaig construir perquè tenia un problema concret. La vaig provar amb persones que no tenien aquest problema. I llavors vaig aprendre que millorar la solució no faria aparèixer el problema.

Encara penso que l’aplicació era bona. Simplement no crec que això importi gaire.

La distància entre una aplicació que resol completament el meu problema i una aplicació que ningú més necessita és el més útil que aquest projecte m’ha ensenyat.

De vegades, deixar de desenvolupar també és una decisió de producte.