Pareu d'intentar estafar-me!

La versió curta: l'estudi té una adreça de correu pública, i gairebé ningú que hi escriu és real.

hello@kleosvic.com és l'adreça que surt a la pàgina de contacte. Existeix per una única raó: que algun dia algú necessiti parlar amb la persona que construeix kleosvic. A la pràctica, la safata d'entrada s'ha omplert d'un tipus molt concret de correu, i cap ve d'un usuari.

Què hi arriba de debò

Tres espècies.

La primera és el subcontractista. Algú ha trobat la web, ha decidit que l'estudi és una empresa amb nòmina i li agradaria formar-ne part. El missatge és educat i una mica massa llarg, i explica que són un equip de desenvolupadors amb deu anys d'experiència en Flutter que estarien encantats d'ajudar amb el projecte. De vegades adjunten un portafoli. De vegades el portafoli és el mateix que ja m'han enviat tres vegades.

La segona és l'advocat. Aquesta és la meva preferida, perquè la història mai sobreviu als seus propis detalls. Hi ha una herència, un client, un assumpte legal que requereix un soci estranger de confiança, i un nom a la signatura que no coincideix amb el nom del text ni amb el país de l'adreça. Les xifres sempre són grans i la petició sempre és petita, que és tota la trampa.

La tercera és el banc. Un banc, en un país on no he estat mai, en nom d'una persona que no he conegut mai, ha localitzat uns fons que em pertanyen i necessita la meva ajuda per moure'ls. No sé per què això encara funciona amb algú. Suposo que amb algú funciona, o haurien deixat d'enviar-los.

Per què és més molest del que sembla

Al principi fa gràcia. Després és un impost.

El problema no és un correu. El problema és que tots estan escrits per semblar reals, així que els has de llegir prou per assegurar-te'n, i llegir-los prou per assegurar-te'n és la feina. Una safata que és gairebé tot soroll és una safata que deixes d'obrir, i una safata que deixes d'obrir és el mateix que no tenir-ne cap.

Això és el que costa alguna cosa de debò. L'adreça ja no és un canal. És un filtre que he de passar a mà.

He passat la safata a una altra persona

Així que vaig demanar a un amic que se n'ocupés.

La frase es queda curta. Fa prou temps que dona voltes al projecte que ara n'és soci, i és qui està dissenyant la propera app. Donar-li el correu no va ser delegar una tasca en un desconegut. Va ser admetre que la part de kleosvic que menys m'agrada continua sent una part que ha de passar, i que jo sóc la persona equivocada per fer-la, perquè segueixo llegint els advocats falsos per diversió i després em queixo que no tinc temps.

Ara el correu d'estafa li arriba a ell, i ell el bloqueja i no me'l reenvia, i la safata està més tranquil·la. Aquest és l'acord, i no fingiré que sigui un triomf. És un pedaç.

La part que en realitat és trista

Aquest és el número al qual torno una i una altra vegada.

En tot el temps que hello@kleosvic.com ha existit, no he rebut ni un sol correu real a través seu. Ni un. Cap informe d'error d'un usuari. Cap pregunta d'algú que va instal·lar Kleos Music i es va quedar encallat. Cap missatge d'una persona que volgués dir que era bo, o dolent, o que una pantalla estava trencada.

L'adreça que existeix perquè la gent arribi a l'estudi només ha estat aconseguida per gent que vol treure'n diners.

No crec que això signifiqui que l'app sigui dolenta. Crec que significa que l'app és petita, i el que és petit té un so, i el so és el silenci en una safata que feia il·lusió muntar.

Què hi faig, al respecte

Res enginyós.

L'adreça es queda. El filtre continua. Si ets una persona real amb una pregunta real sobre Kleos Music, o sobre l'estudi, o sobre el fet que el porta un noi de setze anys, passaràs, perquè aquests correus els llegeix una persona, i no són els de l'herència.

I si estàs a punt d'escriure'm oferint-te perquè et subcontracti: ara tinc un soci, i no t'ho passarà.