No m'agrada tenir una startup

La versió curta: sí que vull ser fundador d’una startup. Vull construir una empresa de veritat, aconseguir finançament algun dia, fer-la créixer, competir i prendre-m’ho seriosament.

El que no m’agrada és ser fundador d’una startup quan gairebé res de la meva situació fa que ho sembli. Tinc setze anys, estic fent Batxillerat, kleosvic és petit i Kleos Music és una sola aplicació pública amb relativament pocs usuaris. No hi ha cap ronda de finançament, ni oficina, ni un equip gran, ni una gràfica d’ingressos especialment impressionant.

Des de fora, dir que és un petit projecte és completament comprensible. I precisament aquesta és la part que em frustra.

El petit projecte

Hi ha una etapa de construir alguna cosa en què la manera com tu ho veus i la manera com ho veu la resta del món són gairebé impossibles de reconciliar. Pots estar passant les tardes construint el producte, pensant què ve després, decidint què abandonar, provant idees i intentant descobrir si realment hi ha una empresa dins de tot això.

Una altra persona veu un noi de setze anys amb una aplicació. Així que et pregunta com va el petit projecte. No crec que la gent ho digui amb mala intenció. Normalment simplement estan descrivint el que poden veure. És petit perquè és petit i tot just comença perquè tot just comença.

Però jo no estic tractant kleosvic com un projecte de l’institut. Estic intentant construir una empresa. La diferència és difícil d’explicar perquè, en aquesta etapa, la principal diferència és la intenció.

Sí que vull jugar al joc de les startups

Hi ha una temptació de dir que no m’importa ser fundador. Podria dir que simplement m’agrada construir coses, que no m’importen els títols, ni el finançament, ni el creixement, i que només vull fer bon software.

Una part d’això és certa. Però la història completa no ho és. Vull aconseguir finançament algun dia. Vull que kleosvic creixi. Vull competir seriosament. Vull veure què passa si porto una d’aquestes idees molt més lluny del que puc portar-la jo sol.

Vull l’empresa. Vull jugar al joc de les startups. Simplement no vull fingir que ja l’estic guanyant.

I aquí és precisament on apareix el problema. No estic intentant construir kleosvic com un hobby mentre trec bones notes per una altra banda. Tampoc vull tractar els estudis com una cosa que simplement he d’aprovar mentre construeixo l’empresa.

Vull fer les dues coses bé. I aquest és un problema bastant més difícil.

El problema de tenir setze anys

Tenir setze anys fa que tot sigui encara més estrany. Tinc edat suficient per tenir plans bastant concrets sobre el que vull construir, però també soc prou jove perquè pràcticament tot el que m’envolta continuï organitzat al voltant de l’institut.

I no em sembla malament. Els estudis són importants i no intento escapar-ne. De fet, vull que em vagi molt bé. La meva mitjana de l’ESO va ser un 8,3 sobre 10. Vaig començar Batxillerat aquest setembre i el meu primer examen va ser un 5,75 sobre 10 de Filosofia.

Tampoc vaig estudiar gaire per aquell examen. Compta aproximadament un 30% de la nota de Filosofia d’aquest trimestre, així que, bàsicament, la vaig cagar. No fingiré que no va passar ni convertiré el 5,75 en una història dramàtica sobre com de difícil era l’examen.

Al mateix temps, un 5,75 continua sent un 5,75. El meu objectiu per a l’admissió universitària és aproximadament un 12,8 sobre 14. Això no és una ambició vaga en què simplement hagi d’anar raonablement bé. Necessito millorar bastant acadèmicament respecte d’on soc ara.

Per tant, el conflicte no és realment estudis contra kleosvic.

El conflicte és que les dues coses tenen un nivell al qual vull arribar i ara mateix no tinc prou temps per arribar còmodament a totes dues.

Els números no entenen la història

Seria fàcil convertir això en una història sobre un jove fundador que ja està fent moltes coses. No crec que sigui especialment útil. La realitat és menys afavoridora.

Tinc un 5,75 en el meu primer examen de Filosofia de Batxillerat, no vaig estudiar gaire i aquest examen representa aproximadament un 30% de la nota del trimestre. Tinc una empresa que encara és molt petita. Tinc una aplicació que encara estic millorant. He gastat diners en el projecte sense recuperar-los i fa mesos que hi treballo pràcticament cada dia.

El que és incòmode és que cap de les dues parts es pot simplement descartar.

Si kleosvic fos només un hobby, la resposta seria fàcil. Estudiar més i treballar-hi quan hi hagués temps. Si els estudis fossin simplement una cosa que he d’aprovar, la resposta també seria fàcil. Fer el mínim i dedicar la resta del temps a construir.

Però cap de les dues coses és certa.

Vull aproximadament un 12,8 sobre 14 per a la universitat. També vull que kleosvic es converteixi en una empresa de veritat. No puc dir honestament que un d’aquests objectius no importa simplement perquè l’altre sigui més convenient.

Només hi ha tantes hores

Aquí és on la idea d’equilibrar-ho tot comença a ser menys útil. Es parla molt d’equilibrar els estudis amb un projecte com si la solució fos simplement organitzar millor el temps. Potser una part és això, però només hi ha tantes hores al dia.

Si estudio tres hores més, són tres hores que no puc dedicar a construir. Si passo tres hores arreglant alguna cosa de Kleos Music, són tres hores que no estic estudiant. Dormir també ocupa temps, cosa que és bastant inconvenient però aparentment necessària.

I hi ha un altre problema. Aquestes coses no només necessiten hores. Necessiten atenció.

No sempre pots agafar les dues hores que et queden després de classe, dividir-les entre matemàtiques i desenvolupament de producte i esperar que totes dues rebin el teu millor treball. A vegades un examen necessita diverses tardes. A vegades un problema del producte se’t queda al cap i saps que hauries de solucionar-lo ara. A vegades simplement estàs cansat.

No existeix cap sistema de productivitat que creï sis hores noves al final del dia. En algun moment, alguna cosa rep menys temps.

Aquesta és la part per a la qual encara no tinc resposta.

La part estranya de tenir ambició

Això és el que fa tan estrany que em diguin petit projecte. No estic dient que kleosvic mereixi ser tractat com una empresa seriosa perquè ja hagi aconseguit alguna cosa enorme. No ho he fet.

L’empresa és petita perquè és petita. Estic començant. Els productes encara s’estan provant. Hi ha coses que he construït i després he abandonat perquè la idea que hi havia al darrere no era prou bona. Hi ha coses a les quals he dedicat massa temps. Hi ha coses que encara no sé fer.

És normal. L’error seria pensar que voler construir una empresa seriosa significa que tinc dret que em tractin com si ja l’hagués construït. No el tinc.

Si vull que la gent es prengui kleosvic seriosament, algun dia l’empresa haurà de donar-los una raó per fer-ho.

El mateix passa amb els estudis. Voler un 12,8 no em converteix en un estudiant de 12,8. Un 5,75 en un examen és una evidència bastant més útil d’on soc ara mateix.

Probablement aquesta sigui la part més molesta de tot plegat. L’ambició és barata. L’horari no.

No vull saltar-me la part avorrida

Hi ha una altra raó per la qual no em vull queixar massa. Que et subestimin no és un problema especialment interessant quan tens setze anys.

La possibilitat més incòmoda és que, de vegades, la gent tingui raó en veure alguna cosa petita. kleosvic és petit. Estic començant. Els productes encara s’estan provant. He deixat de construir coses quan la raó per existir que hi havia al darrere no era prou bona i he dedicat massa temps a coses que probablement no ho mereixien.

L’error seria confondre ambició amb evidència. Voler construir una empresa seriosa no fa que sigui una empresa seriosa encara.

Si vull que la gent vegi kleosvic d’una altra manera, finalment hauré de donar-los alguna cosa que puguin veure.

I si vull un 12,8, també hauré de donar a la universitat alguna cosa més convincent que un 5,75.

El que realment vull

No vull que kleosvic es quedi com un petit projecte. Vull trobar productes que valgui la pena construir, construir-los bé, posar-los en mans de la gent i comprovar si poden convertir-se en un negoci de veritat.

Algun dia vull aconseguir finançament. Algun dia vull que hi hagi més gent treballant a l’empresa. Algun dia vull que kleosvic estigui competint per alguna cosa en lloc de simplement existir.

També vull entrar a la universitat a la qual aspiro. Vull treure bones notes. Vull ser bo en les assignatures que estic estudiant. No vull mirar enrere i descobrir que vaig sacrificar un objectiu acadèmic que realment m’importava simplement perquè construir una empresa era més interessant als setze anys.

I això em deixa amb un problema que no puc resoldre escrivint una conclusió bonica.

Ara mateix soc un estudiant de setze anys amb una empresa que encara és molt petita. Tinc un 5,75 en Filosofia, un objectiu d’aproximadament 12,8 sobre 14 i un nombre limitat d’hores entre avui i aconseguir qualsevol de les dues coses.

Si dedico més temps a estudiar, kleosvic rep menys de mi. Si dedico més temps a construir, les meves notes reben menys de mi. I si intento donar-ho tot a les dues coses, finalment no queda prou de mi per dormir.

Encara no sé quina de les dues coses cedirà primer.

Si no sabeu gaire de mi durant les properes setmanes, probablement sigui per això. Dimecres tinc un examen de Matemàtiques i divendres un de Química, i encara no he obert el llibre.

Així que sí, probablement hauria de deixar d’escriure aquest article i posar-me a estudiar.

A més, estic bastant segur que gairebé ningú llegeix aquests articles, així que el Journal és bàsicament el meu diari, però amb millor tipografia. La diferència és que el meu diari té metadades SEO.

Encara no sé quant em costarà aconseguir que tot això funcioni. Només sé que vull les dues coses de veritat, i que només hi ha unes poques hores al dia per demostrar-ho.

I si desaparec durant unes setmanes i torno parlant de Filosofia en lloc de startups, ja sabreu què ha passat.

O finalment he descobert com fer que tot funcioni, o Batxillerat ha guanyat.

I veient que encara no he obert el llibre de Química, jo no apostaria per la primera.